EXPOSICIÓ “ESTIL INDIRECTE”. JAVIER PEÑAFIEL

                                                     Javier Peñafiel, Distancia, miento, 2011

Ruth Berlau va compartir amb Bertolt Brecht l’esforç per endegar un teatre obrer i revolucionari, primer a l’exili danès i, finalment, promovent el Berliner Ensemble. Al llarg dels trenta anys que separen aquests episodis, Ruth Berlau va col·laborar en la redacció d’alguns textos de Brecht —Els dies de la Comuna (1948)—, va traduir-lo i va fer-li de documentalista; però, sobretot, a partir de mitjan anys quaranta, va ser la fotògrafa que registrava tota l’activitat del dramaturg. A l’exili nord-americà, a Brecht se li acut de començar a traduir El manifest comunista en vers per tal, imagina, de posar-lo a l’abast del màxim nombre de persones. La tasca, feixuga, acumula correccions constants que Ruth Berlau fotografia per enviar als amics amb qui discuteixen cada vers d’aquesta peculiar operació. La tasca es resol d’una manera obcecada, molt propera a l’estil amb el qual la mateixa Berlau desenvoluparà els Modellbuch, els àlbums que registren tot el procés de treball per a cada representació del Berliner.

Distancia, miento és, en primera instància, un treball que desmunta el principi d’aquell teatre èpic de Brecht. En efecte, el distanciament del públic i del mateix actor respecte del text i dels personatges és el recurs que proposa Brecht per garantir que no tingui lloc una resposta emocional, cosa que dificultaria la lectura pedagògica de l’obra. Així, mitjançant diferents estratègies d’interrupció, el text teatral sempre permet una lectura distanciada, serena i intel·ligent que assegura una opinió raonada sobre tot allò que s’esdevé en escena. Però aquesta mateixa distància també és la que va imposar-se Ruth Berlau en la seva relació personal amb Brecht, almenys com a recurs per gestionar uns vincles afectius vorejats de tota mena de dificultats i impediments.

Els collages de Distancia, miento retallen i solapen les accions d’una jove que, creient que és Ruth Berlau, investiga amb la mateixa obstinació una ficció del tot versemblant: la coincidència, al Berlín vigilat per Erich Honecker, de la jove Michelle Bachelet i Angela Merkel. No hi ha cap constància que tingués lloc aquesta coincidència, però és una idea que obceca la jove: encavalcar la biografia de dues dones formades en el socialisme que, avui, tenen el repte de refundar el capitalisme des de les versions progressista i conservadora, respectivament. En la recerca d’aquest passat (im)probable descansa la llavor d’un futur que ja s’ha proclamat però que es podria capgirar. Les reformes liberals s’imposen de manera irreversible com una predicció aclaparadora, però la jove periodista Berlau, amb la mateixa impulsiva febre d’arxiu que va emprar Berlau davant les obres de Brecht, prova de rescatar un passat que podria combinar-se de manera diferent i podria modificar, així, el decurs de la història. Aquest gir, malgrat tot, només esdevindrà possible si es reverteix aquella distància metodològica en benefici d’una nova èpica de la proximitat.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s