En esta ocasión, la experta en fotografía y comisaria de exposiciones Lydia Oliva hablará del fotógrafo alemán August Sander.

August Sander. Pastelero, 1928 © Die Photographische Sammlung/SK Stiftung Kultur – August Sander Archiv, Colonia, VEGAP, Madrid, 2012.

August Sander (Alemania, 1876-1964) es uno de los fotógrafos que más han sorprendido por su rigor y por sus imágenes rotundas.  Trabajó como minero al mismo tiempo que se dedicaba a la fotografía. Entre los años 20 y 50 realizó una serie de retratos de personajes anónimos y gente de todos los estratos sociales de Alemania: trabajadores de circo, albañiles, carniceros, pasteleros, boxeadores, médicos, notarios etc. La serie, titulada  Hombres del siglo XX, se convirtió en un catálogo de la sociedad alemana durante la República de Weimar y en un retrato fiel de su país. Este trabajo de documentación estricta desde un punto de vista muy humano es la razón de su gran reputación internacional. En el año 1964 recibió el premio de cultura de la Asociación Alemana de Fotografía.

La conferencia tendrá lugar, como siempre, en el Espai Cultural Caja Madrid, Plaza Cataluña, 9.

¡Esperamos verte allí el martes, el 17 de enero del 2012 a las 19.30h!

Y para irte preparando sobre la conferencia, aquí tienes un enlace interesante:

El escritor y cineasta Reiner Holzemer (nació el año 1958 en Alemania) filmó un documental sobre August Sander, en el que además de su obra fotográfica, también pone en relieve la biografía del fotógrafo. Este documental se presentó en la gran exposición “August Sander – Hombres del Ciclo XX” organizada por el Festival de PhotoEspaña 2004 y en el Festival Internacional du Film sur l’Art de Québec (Canadá) en 2005.

La película entera dura 45 minutos y está en venta también en castellano. Se puede pedir a través de http://www.reinerholzemer.de/.

Fundación Foto Colectania

¿Qué?

Seminario “Estilo indirecto: nuevas temporalidades de resistencia e imaginación.”

¿Quién?

El comisario de la exposición Martí Peran

¿Cuándo?

Sábado el 28 enero de 11h a 14h y de 16h a 18h

¿Cuánto?

12€

¿Dónde?

Fundación Foto Colectania, C/Julián Romea, 6, 08006 Barcelona

Tel: 93 217 16 26

Más información y contacto: colectania@colectania.es

Para ver si el seminario te interesa y para prepararte un poco, puedes informarte sobre la exposición y sus artistas en el folleto que hemos editado con motivo de la exposición. Haz clic aquí.

El estilo indirecto es aquella modalidad narrativa en la que el narrador se apropia de la voz de los personajes y la edita de manera subordinada a su propia posición. Con esta suerte de gesto, la cultura contemporánea intenta paliar una deficiencia muy concreta: la urgencia de futuros.

En efecto, mediante un estilo indirecto, distintos episodios pasados, cargados todavía de esperanza y posibilidades para proyectarlos hacia el mañana, son revisados y reformateados al modo de rememoraciones capaces de asaltar el presente, sacudir la linealidad de la historia y abrir ensoñaciones futuras.

El seminario, más allá de los proyectos presentados en la exposición, propone una reconstrucción de la genealogía política de esta nostalgia de futuro, así como la elaboración de un breve catálogo de prácticas artísticas contemporáneas aplicadas en estos procesos de actualización y de temporalidad discontinua hasta dar cuenta de que, en el contexto del arte contemporáneo, el estilo indirecto se convierte en la modalidad más significativa de las denominadas prácticas de archivo.

Esta actividad se enmarca en la exposición “Estilo Indirecto” que se podrá ver en Foto Colectania hasta el 28 de enero.

“Estilo Indirecto” es una exposición coproducida por Foto Colectania y Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, y patrocinada por la Fundación Banc Sabadell.

Si quieres conocer más detalles de Tina Modotti, os recomendamos el brillante artículo que ha escrito Merche Fernández sobre esta fotógrafa, con motivo de la  exposición “La Maleta Mexicana” (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

Para ver el artículo en el blog de La Maleta Mexicana, pincha aquí.

¡Nos vemos en la charla!

Fundación Foto Colectania

Foto Colectania mostra fotografia compromesa i amb missatge

La Fundació Foto Colectania proposa una exposició de fotografia contemporània. Vuit artistes internacionals han reflexionat sobre com recuperar algun moment del passat per ajudar-nos a construir un futur millor. La mostra es podrà veure fins al 28 de gener.

Els autors que participen d’”Estil indirecte” són Tomas Steinert, Peter Piller, David Maljkovic, Adrià Julià, Chris Mottalini, Eve Sussman, Javier Peñafiel, Jordi Colomer. El projecte està comissariat per Martín Peran.

Per veure la notícia de BTV amb el comissari de l’exposició Martí Peran fes clic AQUÍ.

Escolta les presentacions dels vuit projectes presentats a l’exposició Estil Indirecte.

A càrrec de Martí Peran, comissari de l’exposició

L’estil indirecte és aquella modalitat narrativa en la qual el narrador s’apropia de la veu dels personatges, per editar-la de manera subordinada a la seva pròpia posició. Amb aquesta mena de gest, la cultura contemporània intenta pal·liar una deficiència molt concreta: la urgència de futurs.

En efecte, mitjançant un estil indirecte, diferents episodis passats, carregats encara d’esperança i possibilitats per projectar-los cap al demà, són revisats i reformatats a la manera de recordacions capaces d’assaltar el present, sacsejar la linealitat de la història i obrir estats de somni futurs.

El mitjà fotogràfic, mitjançant la utilització del collage que recompon retalls de materials, de narracions i de geografies, s’ha convertit en un eficaç instrument per assajar aquesta impacient (re)construcció política de nous horitzons. L’exposició Estil indirecte reuneix diferents treballs resolts en aquesta tensió entre la memòria i la predicció.

Autors participants: Jordi Colomer, Adrià Julià, David Maljkovic, Chris Mottalini, Javier Peñafiel, Peter Piller, Thomas Steinert, Eve Sussman / Rufus Corporation. Projecte comissariat per Martí Peran.

Exposició co-produïda amb Bòlit. Centre d’Art Contemporani. Grirona, i patrocinada per la Fundació Banc Sabadell.

                                                               Jordi Colomer, L’avenir, 2011

El Falansteri que el segle xix va idear Charles Fourier representa un dels episodis més emblemàtics en l’interior de la tradició utòpica moderna. El Falansteri era un edifici de grans dimensions, ideat per a acollir un nombrós grup de gent i planejat amb tota mena de detalls per a garantir que, en el seu interior, la vida comunitària es desenvolupés d’una manera feliç, gràcies al respecte envers les passions i envers el principi de l’atracció segons el qual tothom ha d’ocupar-se en allò que més l’atreu tot canviant d’activitat fins a vuit cops al dia.

Els ideals fourieristes mai no es varen posar literalment en pràctica en l’interior de l’edifici somniat pel visionari; però molts continuadors seus es varen aventurar a desenvolupar-ne diferents assajos arreu del món. La majoria d’aquestes temptatives varen fracassar per motius ben diferents, però el llegat de Fourier i el seu ideari sempre han fascinat la cultura moderna i contemporània. L’avenir és una fotografia procedent del procés de realització del film del mateix títol. A la pel·lícula, el grup de portadors traslladen en un paisatge erm —talment com una recreació de les terres eixorques on els utopistes varen temptar el somni— les peces de la maqueta del Falansteri i la pancarta amb el rètol que proclama l’esdevenidor. Arribats a l’emplaçament idoni i després de proveir-se d’un àpat lúdic, els protagonistes reconstrueixen el model arquitectònic peça per peça, de manera pacient, fins a completar la maqueta sencera, que es corona amb l’epígraf inscrit a la banderola. La imatge final és una reconstrucció fidel del gravat decimonònic més cèlebre que reproduïa l’edifici del Falansteri original. La diferència és que aquesta vegada, aquesta catedral de la utopia, en lloc de desfermar el malson del seu fracàs, és objecte d’una operació lenta i confiada que culmina de manera satisfactòria.

                                                 Adrià Julià, Indicios para otro lugar, 2008

Els seguidors de Charles Fourier, la majoria filtrats ja per les correccions que hi va afegir Victor Considérant, es varen escampar arreu del món provant de posar en pràctica el seu model utòpic. La destinació majoritària fou el continent americà, atesa la condició que tenia de terra verge disposada a acollir el somieig europeu. A l’Amèrica del Nord es van succeir les aventures societàries —Brook Farm, La Reunión…—, però també se’n varen produir d’altres a Mèxic, l’Argentina o el Brasil.

Indicios para otro lugar rastreja la petja dels fourieristes al Brasil, un país que a mitjan segle xix es troba en ple període de desenvolupament, per la qual cosa es mostra obert a l’arribada de tota la mà d’obra possible, malgrat que sigui importadora d’idearis sospitosos. A Saí i a Palmital es varen instal·lar projectes locals de Falansteri, però la sort que tingueren no fou diferent de la dels seus semblants instal·lats a Nord-amèrica. Les condicions climàtiques, la fauna —una plaga de cigales va malmetre totes les collites— i els accidents varen fer desaparèixer aquests poblats sense que ningú no els donés cap continuïtat. El treball d’Adrià Julià arrenca de la connexió amb el grup teatral que el 1992 va posar en escena Sahy do Souhos, un espectable basat en la novel·la homònima que reconstruïa les desventures dels colons. La companyia de teatre, per tal de preparar adequadament el muntatge i imbuir-se de l’esperit dels personatges, es va instal·lar vora les runes de la colònia fourierista de Saí. La sèrie fotogràfica recull els fonaments d’aquest assentament per mitjà d’un recorregut inspirat pel grup teatral i la confiança de fer reviure l’aventura utòpica dels primers colons. No es tracta, doncs, d’un simple documental sobre uns vestigis arquitectònics, sinó que és un assaig visual amb el qual es contribueix a allargar el pont hermenèutic que ens acosta a Fourier fins avui en dia a través de la seqüència que configuren els seus seguidors, la seva evocació teatral i aquesta presència d’uns fonaments reals.

                               David Maljkovic, Lost Memories from These Days, 2006-2008

La Novi Zagreb va representar, durant els anys seixanta i setanta, el projecte més ambiciós de l’ex‑Iugoslàvia de Josip Tito per tal de construir lligams econòmics entre l’Est i l’Oest en el període de la Guerra Freda. A la Fira, els diferents pavellons nacionals apareixien com una veritable encarnació de l’optimisme modern vers un futur en construcció. Avui, però, per al jovent de l’actual Croàcia, afectada per una legítima amnèsia respecte d’aquell passat prometedor, el recinte no és res més que una munió d’espais buits i abandonats.

A Lost Memories from These Days David Maljkovic recrea un dispositiu de stand convencional per mostrar un seguit de collages creats a partir de revistes d’arquitectura de l’època. El pavelló italià ideat per Giuseppe Sambito el 1960 o el pavelló americà que va projectar John Johansen reapareixen en aquests collages combinant el temps feliç i multitudinari de les promeses amb l’estat actual d’aquestes promeses, que, tot i que sembla ruïnós, s’interpreta com una espai vacant susceptible d’acollir renovades projeccions de desig. El lloc abandonat, gràcies a aquesta confrontació de temps en procés dialèctic, apareix ara com un indret per instal·lar un nou imaginari de futur per a les generacions que, tot i que van néixer durant aquells anys, no han endevinat encara per quina escletxa la història podria tornar a començar.

                                                        Chris Mottalini, 6 by Schindler, 2010

L’agost del 2010 Chris Mottalini va fotografiar sis cases —Schindler House, Fitzpatrick Leland House, Buck House, Inglewood House i Elliot House— de l’arquitecte d’origen vienès Rudolf M. Schindler a l’àrea metropolitana de Los Angeles. El protagonisme central d’aquest peculiar reportatge recau en la casa que el mateix arquitecte i la seva muller, Pauline Gibling, varen ocupar al número 835 de Kings Road. La casa no és tan sols un model d’arquitectura moderna —Schindler es va formar a Chicago i després va col·laborar de manera molt directa amb Frank Lloyd Wright— atès que també va ser concebuda com una llar susceptible d’acollir, a petita escala, un model de vida comunal. En efecte, a la Schindler House, el matrimoni va compartir residència, primer, amb Clyde Chace i la seva esposa, i, després, amb el matrimoni Richard i Dione Neutra. La possibilitat de convertir la casa en un espai compartit tenia una relació directa amb el compromís de Pauline Gibling amb els idearis comunistes —va participar en la fundació del Partit Comunista Americà a Chicago el 1919— i, de resultes d’aquesta conjuntura inicial, la casa es va adequar fàcilment a una partició equitativa quan el matrimoni es va separar el 1920. La situació, similar a la que ja varen protagonitzar Diego Rivera i Frida Kahlo a la casa estudi que compartien a la ciutat de Mèxic, es va trasbalsar quan el 1949 Pauline decideix pintar de color la part de la casa que li correspon. Schindler mai no va respondre els missatges amb els quals Pauline li demanava col·laboració per a decidir quin color seria el més apropiat. Ambdós varen morir a la casa de Kings Road; Rudolf M. Schindler, el 1953 i Pauline Gibling, el 1977.

Les fotografies de Chris Mottalini, lleugerament acolorides per evocar la intervenció cromàtica de Pauline Gibling, representen un exercici que acumula diferents relats: l’elogi d’un llegat arquitectònic susceptible de ser rehabilitat, el recordatori d’unes formes de vida que han de ser permanentment revisitades i, a la fi, una nova oportunitat per negociar el color que corregeix l’obra feta en benefici d’un esdevenidor millor.

                                                     Javier Peñafiel, Distancia, miento, 2011

Ruth Berlau va compartir amb Bertolt Brecht l’esforç per endegar un teatre obrer i revolucionari, primer a l’exili danès i, finalment, promovent el Berliner Ensemble. Al llarg dels trenta anys que separen aquests episodis, Ruth Berlau va col·laborar en la redacció d’alguns textos de Brecht —Els dies de la Comuna (1948)—, va traduir-lo i va fer-li de documentalista; però, sobretot, a partir de mitjan anys quaranta, va ser la fotògrafa que registrava tota l’activitat del dramaturg. A l’exili nord-americà, a Brecht se li acut de començar a traduir El manifest comunista en vers per tal, imagina, de posar-lo a l’abast del màxim nombre de persones. La tasca, feixuga, acumula correccions constants que Ruth Berlau fotografia per enviar als amics amb qui discuteixen cada vers d’aquesta peculiar operació. La tasca es resol d’una manera obcecada, molt propera a l’estil amb el qual la mateixa Berlau desenvoluparà els Modellbuch, els àlbums que registren tot el procés de treball per a cada representació del Berliner.

Distancia, miento és, en primera instància, un treball que desmunta el principi d’aquell teatre èpic de Brecht. En efecte, el distanciament del públic i del mateix actor respecte del text i dels personatges és el recurs que proposa Brecht per garantir que no tingui lloc una resposta emocional, cosa que dificultaria la lectura pedagògica de l’obra. Així, mitjançant diferents estratègies d’interrupció, el text teatral sempre permet una lectura distanciada, serena i intel·ligent que assegura una opinió raonada sobre tot allò que s’esdevé en escena. Però aquesta mateixa distància també és la que va imposar-se Ruth Berlau en la seva relació personal amb Brecht, almenys com a recurs per gestionar uns vincles afectius vorejats de tota mena de dificultats i impediments.

Els collages de Distancia, miento retallen i solapen les accions d’una jove que, creient que és Ruth Berlau, investiga amb la mateixa obstinació una ficció del tot versemblant: la coincidència, al Berlín vigilat per Erich Honecker, de la jove Michelle Bachelet i Angela Merkel. No hi ha cap constància que tingués lloc aquesta coincidència, però és una idea que obceca la jove: encavalcar la biografia de dues dones formades en el socialisme que, avui, tenen el repte de refundar el capitalisme des de les versions progressista i conservadora, respectivament. En la recerca d’aquest passat (im)probable descansa la llavor d’un futur que ja s’ha proclamat però que es podria capgirar. Les reformes liberals s’imposen de manera irreversible com una predicció aclaparadora, però la jove periodista Berlau, amb la mateixa impulsiva febre d’arxiu que va emprar Berlau davant les obres de Brecht, prova de rescatar un passat que podria combinar-se de manera diferent i podria modificar, així, el decurs de la història. Aquest gir, malgrat tot, només esdevindrà possible si es reverteix aquella distància metodològica en benefici d’una nova èpica de la proximitat.